Clars i obscurs de la simulació en ciències de la salut

Abstract

En 2022 la simulació formativa és una metodologia necessària en les Ciències de la Salut per tancar el cercle d’aprenentatges entre la teoria i la pràctica clínica. Els alumnes la consideren útil i la valoren amb uns alts nivells de satisfacció, però a més els hi provoca canvis que afavoreixen el desenvolupament de coneixements, habilitats i actituds (competències). Al grau d’infermeria de la Universitat de Barcelona està implantada a totes les assignatures pràctiques i amb una assignatura compartida amb el grau de medicina que es diu “Simulació interprofessional”. S’estructura en tres parts; un prebriefing on l’alumne realitza un treball previ per preparar els casos a través del joc gamificat, un briefing on l’estudiant es familiaritza amb l'escenari i treballa el cas en equip, dinamitzat per un professor-facilitador i una reflexió final compartida o debriefing on s’expliquen, s’extreuen i fins i tot s’avaluen les experiències de les situacions viscudes durant el treball dels casos. Els grans objectius de la simulació són entrenar habilitats tècniques com per exemple la punció vascular sense ajut i/o a través de la sonografia i no tècniques com la pressa de decisions, el treball en equip o la comunicació, entre d'altres, es poden planificar molts, però és recomana que no hi siguin a la mateixa simulació. El gran repte de la simulació és avaluar la seva efectivitat real com a metodologia docent, tant al grau com al postgrau o a la formació continuada. Altres grans reptes són: saber si podem integra-la a la cultura de la seguretat del pacient, aquella que tant efectes adversos provoca encara avui, conèixer si pot millorar la comunicació entre els equips professionals, si pot millorar les cures o la pràctica basada en la evidència, entre d’altres d’importants. Les debilitats d’aquesta metodologia són moltes, entre elles la manca de qualitat metodològica al disseny, la escassa translacionalitat per manca d’assajos clínics, amb cegament s d’avaluadors i de graelles validades al nostre context cultural, a més a la vessant de recursos s’han creat molts laboratoris de simulació que estan infrautilitzats. Els punts més febles de la efectivitat de la simulació estan relacionats amb els comportaments professionals i els resultat a la pràctica clínica, se transfereix poc coneixement adquirit, a través de la simulació a la pràctica clínica i es produeix un escàs canvi a l’atenció del pacient a la practica real. Encara s’ha investigar molt ver la eficàcia de la simulació, però a nivell metodològic i com a tècnica pedagògica hem de seguir desenvolupar-la més a nivell interprofessional, hem d’aconseguir implantar-la a les unitats de pràctica clínica dels centres assistencials i hem de poder alternar-la amb simulacions de realitat virtual o augmentada per reforçar i preparar als estudiants i professionals per una millor i més eficient practica clínica.